Grup Kao: Factors de Risc (Relat)

L’alè té gust a ginebra. Els ulls tan irritats que fan por. Noto els batecs com si volguessin travessar-me el pit. Per sort, ja sóc a casa.

Quan he hagut de marxar, he fet la típica ronda de petonets a tothom. M’hagués quedat a dormir, si no fos per què demà he d’anar a treballar a les 9 del matí. Quin pal... només podré dormir 4 horetes! Segur que aquests bojos encara estan amb la festa.

Però bé, ara ja puc anar-me’n al llit i descansar. Quin fred he passat! He tornat sense l’abric, me l’he descuidat allà. Mare meva, quina festa, la d’avui! Que si riures, que si fumar i beure.. i vinga ballar i cridar! Mai he passat una nit tan boja, sort que casa seva està aïllada del poble, en aquella urbanització que ara no em ve el nom, però que és de rics.

Ara que hi penso, no només he passat fred, també uns minuts d’angoixa i por. La Sandra ja m’ho deia, que vigilés tornant cap a casa, que avui no és com cada dia, que m’he passat bevent tant. Jo li anava dient que si amb el cap, que no es preocupes, ja que no és el primer cop que agafo la moto amb alcohol dins el cos.

Seguidament m’he posat el casc, aquell que fa 4 anys va comprar la meva germana. A mig camí de tornada, abans d’arribar als revolts foscos, m’he posat a cantar, com de costum. És una manera de no imaginar-me coses rares entre la foscor, i no passar por durant aquell tros de trajecte.

El terra estava moll, suposo que fa res havia plogut. Jo, que mai he tingut por a la pluja, no m’he preocupat gens i he anat conduint com de costum. Però aquest cop, m’ha fallat l’equilibri. En un revolt, el segon, casi rellisco i caic pendent avall. Molt surrealista, però cert:

Imagina’m a mi, conduint, movent el cap i cantant. Giro cap a la dreta, se me’n van les mans, descontrol total. El meu cervell ordena que torni a girar el manillar, però no reacciono fins uns segons més tard. De cop, una frenada en sec. Baixo de la moto, poso el cavallet i m’hi assento, respirant amb dificultats i casi traient el cor per la boca, del mal que em feien els batecs. Tanco els ulls i tot em dóna voltes. Veig foscor, unes línies corbes que no paren de bellugar-se dins el meu camp de visió. Sento que les cames em flaquegen. Al cap d’uns minuts, obro els ulls i el primer que veig és la carretera fosca, enlluernada per la meva moto. M’aixeco, faig una volta i quan veig que em trobo millor torno cap a casa.

He sortit a les cinc de la matinada d’aquella casa, i ara ja són les set. Fa deu minuts he arribat a casa, i el primer que faig és escriure aquesta experiència, aquesta sensació que mai he tingut. Realment no creus en un fet fins que passa. I un cop passa, desitges no haver-ho viscut.

Cristina.