MONÒLEGS AL VOLANT

Judit Calveras Casanovas

Quantes vegades he hagut de sentir aquells tòpics que tots coneixem. Adhesius publicitaris, petits marcs amb fotos dedicades, ninotets penjats del retrovisor i, fins i tot, algun Sant Cristòfol he hagut d’aguantar. Tots, però, deien sempre frases diferents per arribar a un mateix camí: “Si beus, no condueixis.”, “Pare, no corris que t’esperem”, “Perill, nadó a bord”, “Stop a les drogues”. I tantes altres que han passat desapercebudes perquè no eren tan escaients. Però, és clar, això passa a algú que no conec, l’amic d’un amic, d’un cosí segon meu. Per una vegada, bé serà molt. Tampoc n’hi ha per tant, jo controlo. He de cridar la mare que estigui per mi, total només està conduint. La trucada és molt important, puc perdre la feina. Qui realment pensa això, dues opcions: o no va entendre ni escoltar a la classe de matemàtiques quan tocava les probabilitats, o simplement va fer campana aquell dia.

Més, aquesta vida és com un teatre que cada dia estrena funció. De bon matí, s’aixeca el teló, és a dir, la cortina-porta del garatge. I... senyores i senyors, comença l’espectacle. Accelerada perquè vaig tard, cop de mà al volant, botzinada al canto, anem a fer una copeta? mp3, mòbils, DVDs... Això és un circ!

On són els tòpics quan els necessitem recordar? Queda molt bé enganxar-me’ls. Els hi encanta veure com la meva agulla del velocímetre se’n va cap a la dreta, fins que ja no funciona, ni jo tampoc. Sentir com responen els meus frens, davant unes caixes que actualment han posat a la carretera i que crec que mesuren la velocitat, radars es diuen.

Tot són crits contra mi, mal humor contra mi... I jo, què he fet? Sense tu, jo no faig res. Que t’han parat en un control d’alcoholèmia i has donat positiu? Jo només he begut gasolina, el meu germà gasoil amb plom, és tot, nosaltres no prenem res més, i tu? L’adhesiu de la ITV no és com una marca de roba, per presumir.

Aquesta funció s’ha acabat, el teló s’ha tancat. No hi ha hagut aplaudiments. La classe de probabilitats no mentia. Aquell amic d’un amic, d’un cosí segon meu, has resultat ser tu, ho has viscut en primera persona. Què en dius ara dels tòpics? Ara totes les rialles són plors desolats. I la música o el mòbil han deixat de sonar.

Almenys ara tinc temps per escriure, sempre tancat en aquest taller. Quantes vegades més m’hauran d’arreglar? El meu problema té solució fàcil, s’arregla només amb molts diners, moltíssims, però barat, baratíssim. El teu...