Qui en té la culpa?

Mimosa florida de Glòria Macià Muñoz de l’IES Escola Industrial de Sabadell.

La televisió estava encesa: “... Retencions també a l’Anvinguda Onze de Setembre en direcció sud, on s’ha produït una topada ara fa poc més de 5 minuts. Segons ens informen els serveis de trànsit, s’hi han vistos involucrats diversos vehicles: un cotxe, una bicicleta, una moto... però entre els ferits també hi havia un vianant d’avançada edat...” 

El peixet de color roig viu donava voltes a la peixera i seguiria donant-hi tombs, impassible, ignorant tot el que es coïa en aquella casa; dins l’olla l’aigua feia xup-xup. Aquella nit a la família hi hauria batussa: tocava menjar pèsols. 

***

─Que no, mama, que no... vull dir que sí, que tens raó, mama!!! ─responia amb un to de veu nerviós i malhumorat─. Mama? No et sento gaire bé... hi ha molt soroll: tinc un boig al darrere que no em para de pitar ─Que ja va paio, ja va!─ Perdona, què deies? Oh! No mama és clar que no estic conduint, mira que ets patidora! Per cert... aquest que crida tant és el pare? Què... Ah... no, com pots pensar que t’evito la pregunta... vols saber qui hi haurà? Qui?! Doncs no ho sé, mama... els de sempre... sí, sí... suposo que ella també vindrà... 

L’Albert es va apartar el mòbil de l’orella i va deixar que tota aquella piuladissa quedés engolida per l’espetegar de la seva moto barata. Va somriure, murri: de fet només hi anava ella perquè tots els altres s’anirien fent enrere per uns “imprevistos” molt oportuns. Tot aniria sobre rodes... oh, sí... segur que aquell dia veuria les estrelles...! Prou!!! Va mirar-se de fit a fit el cotxe que tenia davant, el sonat del clàxon l’havia avançat... ja veuria aquell malparit! 

Per un moment va pensar que aquell cotxe li era familiar... però no es podia concentrar en res i li semblava que tot rodava al seu voltant... Ha! Mira que si el feien bufar... i la música a tot drap que no parava de bombardejar els seu cap... txumba, txumba... 

***

─Serà...! L’has vist, Rosa?!!! I va parlant pel mòbil! ─l’home, molt excitat, cridava arrapant-se ben fort al volant del cotxe gris─. Aquest jovent... Tanta ximpleria: que si són adolescents, que les hormones... Si jo fos el seu pare li ventaria quatre bufes a aquest gamarús i s’arreglaria tot plegat! A la nostra època... nosaltres també vàrem ser joves: ni tant ni tan poc! Sí, una bona sacsejada i creixerien de cop! 

─Manel, no corris! ─responia la seva dona mol espantada─ Quan entres al cotxe sembles una altra persona, de veritat... A més, no em deixes sentir el nen. 

─ “Una altra persona!” dius? Però si jo no estic gens esverat!!! Només he d’anar a buscar el pare a la residència i ja estic fent tard a la reunió. 

─Que qui vindrà? Un moment rei: “Manel, calla, què sé que em diu!” Recorda que li vas prometre al teu germà petit que li ensenyaries a anar amb bicicleta... Fill?! M’ha penjat! Poca-solta, tu creus que el nostre fill té dret a... M’estàs escoltant?! Si vol passar que passi... aquesta gent de les motos corren, corren i corren però no arriben mai enlloc. Quin home, Déu meu!

─Rosa, et tinc dit que no em distreguis quan condueixo! Però tu xerres pels descosits que si el nen, que si corro, que si...

I el matrimoni, tancat dins la gàbia motoritzada, no parava de bordar. 

***

─Ehh... ─sospirà l’ancià avançant molt a poc a poc amb el caminador─. Ser vell: això sí que és una pega! Tinc els ossos rovellats, els músculs semblen gelatina... el cap se me’n va; tinc els ossos rovellats... I aquest fill que no em truca! No sé si se’n recorda de venir-me a buscar... Bé, sort que, per dins, encara sóc un xaval... Conductors de pa sucat amb oli! Quines presses... Ja passo, home... que no pots deixar de ser vell encara que el semàfor es posi vermell... 

El vell va travessar tot el pas de zebra remugant en veu baixa, arrosegant el cos decrèpit i escarransit. En la llunyania va sentir el timbre de llauna d’una bicicleta i va aixecar el cap cot per tafanejar com feia des del balcó de la residència d’avis:

─Ei! Oriolet! Oriolet!!! Sóc l’avi, que m’he escapat!!! Vés a compte que et mous molt! Has d’equilibrar les forces, inclina’t... no així no! Vigila, que cauràs! La moto! Nen, no te m’acostis tant... Neeeeenn! 

***

─Veig, veig... un cotxe blau! Veig, veig... un cotxe gris! Oooh... ─rondinà ja dalt la bici─ M’avorreixo... M’avorreixo! M’avorreixo!!! Vaaaa... Això no és xust! M’havia dit que m’ensenyaria a anar amb bici, però no ve! Segur que se’n deu haver anat a fer coses lletges amb ella i s’ha oblidat de mi. Nooo... no ploraré... ─digué el marrec tirant la candela cap amunt─. Hi aprendré a anar tot sol i li faré pam i pipa. Per burro! 

I el mocós va començar a pedalar decidit, i tremolant ell i bicicleta com dues fulles començaren a avançar. D’aquí a unes hores ja no el podria aturar ningú, zuumm, zuumm... Seria vist i no vist! Però abans hauria d’aprendre a frenar! 

Al mig del pas de zebra, li va semblar veure un vellet vestit de negre que grallava com un corb, però no n’estava del tot segur. Hi havia molt xivarri i, a més, havia deixat les ulleres a casa perquè la mama el renyaria si se li tornaven a trencar en algun aterratge precipitat.

─Pip, piiiiiiiiip! Apartin les criatures!!! ─cridà amb una rialla innocent. 

***

Un conductor, distret, no va poder frenar a temps; una moto va grinyolar abans d’estampar-se contra el capó; unes rodes de bicicleta es van escampar per l’asfalt, un cos senil besà el terra i una rialla dolça quedà engolida per un crit d’amarga desesperació... El clàxon va sonar greu ─peeeep─ durant molta estona. Després tot va quedar en silenci, sí, en un silenci d’aquells tan llargs, tan pesants, tan eterns... 

***

La televisió estava encesa, però ningú se la mirava: “... Retencions també a l’Anvinguda Onze de Setembre en direcció sud, on s’ha produït una topada ara fa poc més de 5 minuts. Segons ens informen els serveis de trànsit, s’hi han vistos involucrats diversos vehicles: un cotxe, una bicicleta, una moto... però entre els ferits també hi havia un vianant d’avançada edat. De moment es especialistes investiguen la causa de l’accident i creuen que (...), encara que descarten aquesta teoria perquè tampoc es pot considerar una topada en cadena més aviat (...). De moment és impossible determinar-ne la culpabilitat, però la policia s’ha compromès a realitzar unes investigacions minucioses i...” 

El peixet de color roig viu donava voltes a la peixera i seguiria donant-hi tombs, impassible, ignorant tot el que es coïa en aquella casa; dins l’olla l’aigua feia xup-xup. Aquella nit a la família hi hauria batussa: tocava menjar pèsols.