EL PREU D'UNA VIDA

Grup: Bocins del passat de l'IES MIQUEL BIADA. Mataró 



Brillant, lluent, estic guapa per a l’ocasió. Desenes de mirades expectants estan posades en mi i el meu acompanyant. Ha arribat el moment, per fi està a punt de començar la cursa final. Els nostres contrincants ens observen des de l’altre extrem del carril amb mirada desafiant. De fet, aquesta nit promet ser molt emocionant. Al cel, una lluna gegant ens observa amb tota la seva esplendor, donant a l’ambient un toc màgic. L’ambient és l’ideal, bufa una brisa fresca de finals de primavera i inicis d’estiu que porta un toc salat de mar. El nerviosisme i les ganes de diversió es respiren a l’aire. Tothom espera el senyal que donarà inici al gran esdeveniment. Seguint l’ordre, escalfo motors provocant un suau ronc, preparada per a accelerar. 3, 2, 1... endavant! Amb el retrunyir dels motors, les dues participants avancem a tota marxa per la carretera, guanyant velocitat amb cada segon. Al meu voltant només hi veig taques borroses i la carretera que s’estén davant de nosaltres, interminable. Els semàfors a banda i banda del carrer canvien del verd al groc i del groc al vermell totalment ignorats. Uns metres més enllà arribem a un encreuament on la paraula stop està traçada amb majúscules sobre l’asfalt negre però, per què parar-nos si som els amos de la carretera? Avui la nit és nostra i res no ens aturarà. La meta, el nostre objectiu. M’encanta aquesta sensació de velocitat, d’alliberament total, provocada per la salvatge carícia del vent. Per afegir més emoció a l’espectacle aixeco la roda del davant del terra en una maniobra arriscada tot fent ziga-zagues entre els senyals de trànsit. Com a resposta, rebo uns forts aplaudiments i xiulets del públic. No esperava menys. En arribar a la gran rotonda que finalitza el nostre recorregut accelerem encara més per augmentar l’avantatge que portem sobre els nostres rivals. Puc veure la seva cara de fastigueig pel retrovisor. Noto com les mans d’en Dani, el meu acompanyant, s’aferren fort a mi i gaudeixo d’aquest contacte tan íntim, junts som invencibles. O ho érem fins fa uns segons. De sobte, apareix davant nostre un cotxe negre com el cel sobre els nostres caps. No tenim temps de reaccionar, tot passa massa ràpid. Amb un xerric de frens, xoquem contra el capó del vehicle. Amb un cop sord, caic a terra, a deu metres de l’accident. En Dani ja no és amb mi, ell s’ha emportat la pitjor part. Ha sortit disparat per sobre el cotxe impactant brutalment contra el terra. Només sento dolor i por, molta por. Com en un eco arribo a sentir crits, paraules i la sirena d’una ambulància. El meu últim pensament va cap a en Dani, després, només foscor. 

Han passat tres mesos des del dia de l’accident fatal. Des de llavors que estic abandonada mentre la pols i el pas del temps deixen empremta en mi. Tinc el retrovisor trencat, les rodes desinflades i la carcassa descolorida. I trobo a faltar la llum del sol, la velocitat, la sensació de llibertat. La família d'en Dani m'odia, ja no volen saber res de mi. I ell no ha tornat a obrir el ulls des de llavors. Però el pitjor de tot, és l’angoixa de no saber si algun dia es despertarà, de sentir-me abandonada, de saber que ja ningú s’ocuparà de curar les meves esgarrapades. I sovint em pregunto si algun dia tornaré a sentir aquella riallada que tant m’agradava quan els únics testimonis de la nostra complicitat eren el mar, el cel i la carretera.