De la juventut a la infantesa

Camirrei

Mataró


Benvolguda família. 

M’agradaria comentar-vos que l’Aina fa una bona feina. S’aplica molt amb les activitats que li manem els profes i és molt creativa! L’altre dia va fer un dibuix vostre pintat i va intentar escriure el seu nom, va quedar molt satisfeta del seu treball. Està clar que queda un llarg camí però s’esforça molt. Els companys estan molt contents amb l’Aina i a ella li agrada molt jugar a la sala de colorins amb ells, tot i que a vegades quan no li ve de gust es posa en un racó, però nosaltres com a professionals sempre l’acabem convencent i gaudeix com mai. 

Malgrat que l’Aina és molt expressiva ha de millorar la seva parla ja que de moment només articula les paraules “mama” “gos” i “tu”, personalment crec que amb un treball constant i precís podrem aconseguir una gran millora en el seu llenguatge, ja que és una noia jove de 20 anys, amb moltes ànsies de superació personal. 

És una pena el què li ha succeït, però ens ha sorprès molt gratament, la seva ràpida integració en el nostre centre i les seves ganes de participar en totes les activitats. Els professors estem molt satisfets amb ella, l’estimem molt i no cal dir-vos que és un amor de noia. EL centre us vol enviar molta força a la família i molts ànims per tirar endavant. Per parlar més tranquil•lament de l’Aina i poder ensenyar-vos una sèrie de jocs i activitats que caldria que practiqués a casa, m’agradaria citar-vos el següent dimarts a les 5 de la tarda, qualsevol cosa responeu-me en aquest correu. 

Moltes gràcies per la vostra atenció. 

Una forta abraçada. 

Marta Martí Colomer 





Després de llegir aquest correu de la tutora, vaig mirar a l’Aina. Allà estava, jugant a les nines que conservàvem de quan era més petita. Ella es va adonar de la meva mirada així que em va mirar amb els seus ullets tan perduts i em va somriure. Vaig anar a abraçar-la com una mare que està orgullosa de la seva filla, ella és una noia forta i se’n sortirà, vaig pensar i em vaig assentar a jugar a nines amb la meva petitona. Mentre jugàvem no parava de donar voltes al judici del dijous d’aquella setmana, allà trobaríem a aquell malparit que va matar la joventut i el brillant futur que li esperava a la meva nena, quina angúnia em ve només de pensar que em retrobaré amb aquella persona que nega haver comès cap error i li atribueix la culpa a l’Aina quan vaig veure amb els meus propis ulls que en el segon de la fatalitat estava parlant pel telèfon mòbil. 

Aquella conversa de telèfon va provocar-li una traumatologia irreversible cranial a la meva filla que va escapar dels braços de la mort. L’únic que demano és justícia. 

L’Aina em va fer un cop d’atenció perquè jugués amb més ganes amb ella, així que em vaig centrar de ple en aquella història protagonitzada per la “Barbie”, en “Ken” i les “Bratz”. 

L’Aina es va aixecar, em va besar la galta i se’m va assentar a la falda, mentre em mirava li vaig cantar un parell de cançons que li agradaven quan era petita i a poc a poc s’anava adormint. 

Així que la vaig portar al llit i la vaig acotxar, acte seguit es va adormir, li vaig apagar la llum i li vaig fer un bes al meu angelet.