Per sobre la pell

SharonNúriaHelena

Mataró


Ja he perdut el compte dels accidents que he presenciat. Són tants els anys que tinc que la meva vivència és bastant convincent. La vellesa em proporciona una saviesa que no tothom té. I l‘ experiència una consciència de precaució que estaria bé que tothom tingués. Cada accident és un món diferent, però tots compleixen el mateix requisit: imprudències. 

Me’n recordo perfectament de tots i cada un. Són coses difícils d’oblidar, per molt que n’hagi vist tants. El primer accident que veus és el que més t’impacta, el que et marcarà tot a partir d’aquell moment. Un moment trist en què res del que vulguis tornarà a ser. Vaig obrir els ulls i vaig intentar veure. Però no podia, la llum blanca del cotxe em deixava cega. Aquell noi no podia recordar res, ni el perquè ni el com. Jo em trobava allà estirada sense poder fer res. Només observant els dos cotxes. La cara del noi no se m’ha esborrat mai de la ment. Ell es preguntava com havia passat. Jo sabia la resposta, els havia estat observant tota la estona, però no podia parlar. No puc entendre el dolor que pateix la gent quan té un accident i tampoc puc fer-lo desaparèixer. No puc fer res, només contemplar. Però podia endevinar els pensaments d’ aquell noi després d’haver-se xocat frontalment amb un altre cotxe: volia fugir d’allà, però la nit tot just acabava de començar. I com era d’esperar, ell va pronunciar les següents paraules: perquè he tingut jo l’accident? Sempre he complert les normes de seguretat... típica pregunta, fàcil resposta. Bé, a vegades, per molt bon conductors que siguem, no podem fer res. No anem sols a la carretera i no podem controlar el que fan els altres. M’agradaria cridar i ajudar a aquell jove, però qui fa cas d’una vella? Ningú escolta mai els meus consells... i jo sempre m’he preguntat per què. És la meva aparença el que els fa por? Les arrugues que tinc a la cara? Però ja no hem preocupa el que pensin, jo només intento fer la meva feina. Reso i reso. Potser així puc evitar que algun d’aquets tràgics contratemps s’esvaeixin abans de deixar alguna víctima més. Resar, cosa de gent gran? Segurament molts joves diguin això. Però ells no veuen mai res. 

La veritat passa desapercebuda als seus ulls. A vegades, algú es digna a dir-me alguna cosa, però sempre negatives. Ja no em queda més remei que no escoltar les seves paraules i esperar. Potser algun dia ells es donen compte del mal que em fan a mi. I qui sóc jo, un vella rondinaria, per dir tot això? Alguns m’anomenen carretera, altres la culpable de tot. Però ells no m’entenen. No saben el que es viure accident darrere accident i no poder fer res. Veure xocs, col•lisions i morts als meus peus, però no poder aixecar-me mai a ajudar-los. Intento tornar a néixer cada vegada, per oblidar i no recordar allò succeït. Però per molt que vulgui, sempre seré la vella autopista, rondinaire o no, seré la que sap tot els misteris, però la que sempre se’ls haurà de guardar per a ella mateixa.