Una sola mà

Grup MÚSICAXD

Lestonnac Col·legi

Barcelona


Suposo que el paisatge passava massa ràpid. Era per això, que la mare no el mirava? No recordo què feia. Conduïa... no. No conduïa.

Jo seia darrere. Què feia? Anava a l’escola... o en tornava?

No ho sé, no ho sé... No me’n recordo!

Quan hi penso ho intento oblidar; quan ho oblido, però, m’esforço a evocar aquells últims moments.

La mare no mirava la carretera. De tant en tant, però, em vigilava a través del mirallet. Sempre somreia... però era un somriure cansat. S’oblidava massa sovint de somriure; no tardava a tornar a clavar la mirada cap a allò que semblava més important que la carretera.

Amb una sola mà agafava el volant. Durant molt temps vaig creure que era perquè no necessitava agafar-lo amb les dues. Conduir no semblava tan complicat. La mare en sabia... i jo en volia aprendre; sovint m’havia assegut sobre la seva falda o la del pare per poder agafar el volant.

Sempre amb dues mans.

M’encantava córrer. A tothora. Em deien que era ràpid. No ho sé, la veritat; els records ja s’emboiren, i no ho podré tornar a provar. Assegut permanentment en una cadira... quina ironia! Visc sobre rodes des d’aquell dia.

Potser tornava d’atletisme, mentre la mare s’oblidava de somriure, de mirar la carretera. No recordo estar cansat, com tampoc recordo moltes altres coses. Això no vol dir res.

La mà de la mare guiava suaument el volant. El girava una mica... i el tornava a moure. El cotxe lliscava per la carretera; de no haver-ho sabut, no m’hagués cregut que avançava a cegues. Semblava saber-se el trajecte de memòria.

No recordo gaire més... flaixos.

La mà de la mare crispant-se sobre el volat. El cotxe fent un sotrac, un gir sobtat. Sortir de la carretera... el món invertit al meu voltant. Dolor. Al cap, a l’esquena. La mare immòbil, una lluïssor dins de la mà tancada que no havia arribat a tocar el volant.

No sé quan temps va passar. Segons, minuts, hores. La meva ment s’apagava com un joc de bombetes quan se’ls priva d’energia. No em podia moure. Les cames no em responien... la visió pampalluguejava. El meu camp visual es reduïa, s’enfosquia.

I, a través de la boirina de la meva ment, veus. Sirenes. Passos i cruixits. Vehicles i figures pul·lulant al voltant del cotxe caigut. Una llitera i un oxigenador. Sotracs. La mare dins d’una altra llitera. Una lona cobrint-la. Gent negant amb el cap i obrint-li la mà tancada que mai va arribar a tocar el volant.

Un home alçant el mòbil encès de la mare, com si això ho expliqués tot.

DISTRACCIONS I NOVES TECNOLOGIES: Com han de conviure mobilitat i connectivitat? | Relats